Pa i circ. Arritmados

Pa i circ. Arritmados

El passat dissabte 17 de setembre després de la funció de “Pa i circ” de la companyia Arritmados a la sala Espai Inestable vam poder gaudir d’una conversa propera al hall de l’espai de residència. Vam parlar sobre la potència de les imatges com a metàfora i la seua capacitat d’enregistrament en la memòria, en un món en el que vivim que ens bombardeja, obrint-se la qüestió sobre quines imatges genera o pot generar el circ. Front a un circ “d’entreteniment” la companyia defensava anar més enllà a través de situacions de denúncia social que ens permeten identificar-nos en el quotidià. Mentre les artistes de circ es trobàven fent els seus números a la sala, bé pel text, bé pel so o bé per la pròpia imatge generada hi havia una interpel·lació que ens feia sentir incòmodes a la vegada que ens feia riure. Com deia un dels assistents del públic: “l’única cosa que ens queda és riure”. Per què quines eines té el circ per obrir-nos els ulls? Sobre aquesta qüestió vam parlar, i també sobre les diferents maneres de fer circ. Doncs, tal com deien Júlia, Luís i Héctor, no és el mateix actuar al carrer que fer-ho a la sala, cadascú es sent més còmode en un espai, i també cada lloc permet una situació o d’altra. Tal com deia Héctor i Júlia, qui començaren rodant al carrer, ara es troben a les sales perquè volen aconseguir una major complexitat a través dels diferents llenguatges i tècnica que la sala permet, com les llums, l’audiovisual o d’altres efectes. En relació amb això Júlia destacava la diferència de temporalitats, entre el carrer i la sala, i les diferents maneres d’interaccionar amb el públic, al carrer la vida hi és i l’atenció del públic ha d’estar constantment captant-se, perquè del contrari la vianant passa de llarg. Luís deia que li agradava molt el carrer per eixa complicitat de mirades, per la presència del públic. Curiosament adés una de les participants de la conversa compartia la seua inquietud front a les diferents situacions de precarietat laboral mostrades a la peça en les que s’identificava, on no sabia si riure o matindre’s seriosa, perquè ens posen la realitat crua al davant.

Quina relació hi ha entre un rider i un artista de circ?

És el mateix vertigen que té la trapecista que el que té una treballadora?

On està l’equilibri del circ polític? o tot el circ deuria ser-ho?

Leave a Reply

Your email address will not be published.